dijous, 25 de febrer del 2016

El pas del temps

A la matèria de dibuix artístic estem tocant diferents registres de manera que es pugui arribar a final de curs dominant l’osquestra. En aquest article us mostrarem la segona fase del treball Quan les línies són temps, una aproximació poc conceptual a la sèrie d’exposicions de l’Espai 13 de la Fundació Miró. La primera part del treball es pot veure visitant aquest enllaç.
El treball final consisteix en una sèrie de dibuixos en format 50×70 i amb tècnica seca a partir de recursos amb els quals es pot mostrar el pas del temps en un dibuix.
Aquestes obres tenen com a centre un dels motius exemplificats al document de recerca inicial.
Alguns dels recursos estudiats són:
  • La pintura narrativa: simultaneïtat de moments (per exemple el quadre “San Antonio y San Pablo”comentat per Max en el blog sobre el còmic “Vapor”). També el cas del “Entierro del conde de Orgaz” de El Greco.
  • L’art cubista (Picasso analític, Picasso sintètic, el Marcel Duchamp del “Nus descendant l’ecalier”).
  • L’art futurista.
  • El constructivisme rus.
  • L’art conceptual (per exemple en l’obra de Lawrence Wiener o el mateix Joan Miró).
  • Fotografia científica (estudi de materials amb fotografia d’alta velocitat).
  • Els diagrames de fletxes i altres recursos de les il·lustracions científiques.
  • Els recursos gràfics del còmic.
  • El món de les superposicions i transparències.
A més de l’esforç de recerca el treball final va aconseguir una gran coherència dels llenguatges expressius. També en relació a la temàtica de la proposta final i amb al procés seguit.

dimarts, 9 de febrer del 2016

"After S.Hultén" comentaris de l'Institut Bellvitge

Els alumnes de 1r de batxillerat de l’Institut Bellvitge vam visitar el passat 13 de gener la Fundació Miró.
Potser la part més impactant, per novedosa, i perquè va crear moltes preguntes i incògnites en els alumnes, va ser la visita a l’espai 13 i la obra de la Sofia Hultén.
Per això, després de comentar les obres a l’aula, alguns dels grups de treball han fet un seguit de reflexions al voltant de les obres de la artista.





Som BAHM, i a nosaltres de l’exposició ens van cridar l’atenció els objectes modificats. Ja vam parlar allà mateix de la idea de col·locar-los directament al terra, treure’ls del pedestal. Però es què amb la modificació que han patit han perdut totalment la seva funció. Carretons que poden anar cap a tot arreu i que no van enlloc. Quina funció tenen ara? Això ens lliga amb els vídeos. Accions que no porten enlloc.
Treure per tornar a posar, ja siguin els objectes dels containers, o les sabates trobades al carrer.

4imagine també ens decantem pels carretons. I ens va venir una idea clau. Aquesta gira al voltant de les diferències de l’individu, dels diferents camins, de les diferents opcions, que finalment no van a parar enlloc. Cada roda mira cap a un lloc diferent que finalment no ens durà enlloc.



A Android Corner ens va cridar l’atenció el vídeo del contenidor. En aquest vídeo es veu a l’artista recollint de dins d’un contenidor objectes, modificant-los i introduint-los de nou en el contenidor.
Ens crida l’atenció l’acció repetitiva, de reciclatge sense ser-ho, com de cicle etern..
Personalment ens fa pensar en el propi reciclatge de l’art actual. Ens fa pensar en la idea d’apropiació d’alguna cosa ja feta, per modificar-la i tornar-la a presentar com a actual. Però després tornarà a patir el mateix procés. Pensem en la moda i la seva reinvenció basada sempre en tendències passades. I en el cicle infinit que això representa. 



A nosaltres, Wild Light, ens va cridar l’atenció el vídeo de les sabates. En aquest vídeo veiem a una persona, en aquest cas, la pròpia artista, caminant i de tant en tant aturant-se per canviar-se de sabates. Totes les sabates estaven desgastades, eren usades. A més podem intuir diferents mides.
Vam escollir aquesta peça perquè en un principi no la vam entendre. Però poc a poc, donant-li voltes vam veure que segurament  parlava sobre l’ús de les coses. Sobre donar-li un segon ús als objectes. Dels canvis, i dels objectes amb història prèvia. Aleshores, nosaltres interpretem d’aquest primer vídeo que a la vida tot va canviant i que tot té una història prèvia.




L'encre noir,  La persiana (Reality plural): Era una peça molt curiosa. Una persiana metàl·lica al centre de l’espai 13, de manera que dividia la sala en dos espais.. Cridava l’atenció ja que tenia unes dimensions grans en comparació amb la resta d’objectes de la sala.
Pensem que es relaciona amb la resta d’objectes de la sala, ja que també és un objecte amb la seva biografia,  tots són objectes reciclats, l’autora els hi dóna una segona vida.
El tema de les obres era les línies són temps.  En aquesta obra les petjades de la gent al llarg del temps han deixat marques (graffitis), la persiana s’ha anat modificant amb el pas del temps. Després l’artista ha desordenat aquestes petjades.


diumenge, 7 de febrer del 2016

Els grups del Institut Bellvitge


 La veritat és que ens està costant donar forma a totes les nostres idees, ens deien els alumnes de l'Institut Bellvitge. Sí, aquesta és la realitat de qualsevol procés de creació artística!
Com el cicle d'enguany indica al seu títol...TEMPS; i és que sembla ser que, per nosaltres també és una idea clau.



Inspirats per inquietuds personals com els tatuatges, conceptes com la geometria i àrees com la fotografia o darrere alguns projectes artístics com Signs (Gilliam Wearing), després dels primers acords i posades en comú cada grup ha creat un nom i una petita imatge que els representa.



Gràcies per compartir-les amb nosaltres! 


 
 


4imagine. Som la Júlia, la Margarita, la Neus i l'Èric.  Moltes idees al cap, però finalment res concretat. Ens agradaria fer fotos on es mostrés el pas del temps. Però encara estem decidint la idea final.



Los aristogatos. Som el Nöel, el Víctor i el Limberg. La nostra idea és editar un petit vídeo-catàleg que documenti aquelles parets del barri on la gent ha deixat la seva marca en forma de grafittis, guixades, etc.





4 Walls. Som la Paula, la Laia, l'Anna i la Mari. La veritat és que les propostes eren molt diverses. Però finalment ens hem decantat per la creació d'un catàleg fotogràfic a manera de díptic on puguem observar diferents tipologies de famílies o persones associades a la imatge de l'interior de les seves neveres. Ens sembla interessant i ens sembla que es podran extreure un munt de conclusions. Neveres més buides, ordenades, caòtiques...productes més sans, fast food...tot un seguit d'informació que segurament ens donarà claus per descobrir diferents tipologires de persones, diferents tipus de famílies.






L'encre noir Som la Laura, la Sheila i la Ruth. La nostra idea gira al voltant dels tatuatges i el moment just en què les persones prenen aquesta decisió. Ens agradaria registrar d’alguna manera (per escrit, amb notes d’àudio, etc.) el record que les persones tenen del moment en què es van fer els seus tatuatges. Per què aquell i no un altre? Tenen algun significat concret? Encara no sabem quina forma li donarem al projecte. La idea inicial és ajuntar fotos i àudio.





Android Corner, i formem el grup l'Alejandro, el Rodrigo i el Marc. Ens interessa tot allò relacionat amb la tecnologia i volíem fer alguna cosa relacionada amb la obselescència dels aparells electrònics i el seu desús associat al pas del temps. Però la veritat és que encara estem intentant donar-li forma a aquestes idees i associar-les al nostre catàleg-projecte.





Egipcian Lords. Som el Juan Carlos, El Noel, el Dani i la Natàlia. El que ens agrada, com es dedueix amb el nostre nom, són les coses relacionades amb el mon Egipci. El nostre projecte tractarà de fer el màxim número de fotografies de gent perfil i objectes relacionats amb l’institut i després transformar-los en siluetes. I amb tot això ajuntar-ho i crear una sola imatge. Encara estem pensant quina serà la imatge final.




 



BAHM. Hem escollit aquest nom perquè són les inicials dels components del grup. Nosaltres som la Brigitte, l’Ariadna, l’Hector i el Min. A classe de cultura audiovisual després de la visita a l’espai 13 vam veure projectes d’alguns artistes que utilitzen la fotografia i el vídeo en les seves creacions artístiques. Ens ha cridat l’atenció l’artista britànica Gillian Wearing i el seu projecte Signs. El nostre projecte creiem que girarà al voltant d’una idea similar. Demanant a la gent que expressi un pensament privat que després serà exposat públicament.



Wild Light. Som la Núria, la Lídia, el Jhon i el Rodrigo. Ens agrada el dibuix i la fotografia. Volem que el nostre projecte vagi al voltant de la geometria. Pensem ajuntar les dues idees (fotografia i dibuix) i jugar amb la geometria i les figures impossibles  

 
 

dimarts, 26 de gener del 2016

VISITA DEL RAMON BERENGUER IV A LA EXPOSICIÓN DE SOFIA HÚLTEN



 
   Se abren los sentidos a estas propuestas del Espai 13. Es la primera vez que los alumnos suben a la Fundació, y se encuentran con lo que se encuentran en los sótanos. Menos mal que para transitar por este Hades del arte joven en Barcelona, contamos con guías con los que surcar las tenebrosas aguas. Ante la propuesta de Sofia Húlten, se hicieron necesarias las explicaciones, las preguntas y las respuestas. No, en realidad, por lo que unas y otras contienen, sino sobre todo por la necesidad de avanzar en el discurso del Arte Contemporáneo, de permanecer en corro allí sentados, seguramente ante lo inexplicable, lo raro o lo nuevo, lo banal o lo muy profundo que alguno tal vez encontró.
   Quan les línies són temps… ¿qué es ese vídeo? ¿Qué esa carretilla? ¿Qué esos recipientes de plástico?
  
  He aquí la respuesta de Ana Hoyos, una alumna que libre y voluntariamente nos entregó esto:  


Blanco, blanco y más blanco. Bicicletas desmontadas, una persiana, carretillas, dos videos y mucho, mucho ruido. Llegó un momento de la visita donde el ruido de fondo no salía de mi cabeza; cada vez me costaba más escuchar a la gente. No podía apartar la vista del video. Camina y camina, para, se cambia de zapatos, camina y camina, para, se cambia de zapatos y así todo el rato, sin parar. Un ciclo sin fin. Las preguntas vuelan de un lado a otro, la incertidumbre aumenta por momentos y yo me siento más perdida que nunca entre cuatro paredes blancas. Busco algo en la sala, algo que me haga entender la obra, porque quiero, deseo encontrarle algún sentido, me gustaría ir más allá pero me siento bloqueada. ¿Será por culpa de ese maldito sonido de fondo? ¿Acaso tanto blanco no es bueno? Siento como poco a poco se me duermen las piernas, el frío llega a mis manos y por fin me pregunto: ¿acaso tiene que tener sentido? ¿No puedo simplemente ver una persiana, carretillas o dos simples videos? ¿Por qué buscarle los tres pies al gato? Me siento presionada. Y lo digo en voz baja. Me siento presionada. Nadie me escucha pero no es la última vez que hablo. Me siento presionada digo otra vez, me siento agobiada y enfadada, porque el tiempo corre, porque nadie sabe nada y el ruido de la calle no cesa. Tengo las manos frías pero un sudor me recorre por la espalda. Miro a mis compañeros, miro a todas partes menos a la proyección de la pared. Porque esa mujer caminando solo me provoca dolor de cabeza y no sé qué hora es, pero para mí el mundo se ha parado, o al menos el mío. Me siento estancada y solo quiero que el video avance, que me sorprenda y después de ver la misma escena cientos de veces, por un momento cambie. Pero el tiempo no se ha parado, el mundo sigue dando vueltas y yo voy a seguir viendo la misma escena cientos de veces más. Así que rio, rio y rio. Y no puedo parar de reír. Y de la risa paso al llanto, y de un momento al otro sigo con las piernas dormidas, sigo con las manos frías, sigo con dolor de cabeza, con un video cíclico y la cara mojada por culpa de las lágrimas. Y los de mi alrededor se pensaban que reía de alegría, pero no, lloré de nervios porque salí del Espai 13 de la misma manera que entré, sin entender nada, salí sin respuestas y con pares de zapatos colgando en mi cabeza, dando vueltas de aquí para allá. Nunca en mi vida me había sentido tan tensa, tan vacía. Y no sé si está experiencia me ha cambiado para bien o para mal, pero tengo claro que algo dentro de mí cambió, algo se rompió y aunque no me gustó para nada las sensaciones que viví, al menos, las sentí intensamente.

divendres, 22 de gener del 2016

El passat divendres vam fer la primera visita a la Fundació Miró d’aquest curs. Vam reunir tot el batxillerat d’arts per visitar una exposició que serveix per conèixer la gènesi de l’obra més interessant d’en Joan Miró. També vam visitar l’obra d’una artista contemporània que exposa a l’Espai 13: la Sofia Hulten.
 
Totes dues mostres es podrien resumir amb el títol L’aventura de crear/el procès per sobre del resultat final.
A ambdues mostres vam treballar en grups:
Exposició de la Sofia Hulten: vam preparar el nostre proper exercici basat en el món de les idees artístiques: es va crear un espai de debat a partir de les idees que generava l’obra exposada. Per desgràcia l’artista no va poder acompanyar-nos aquesta vegada.
 
Exposició Miró i l’objecte: en Miró va anar aplegant diferents objectes al llarg de la seva vida. Analitzant la seva obra es veu perfectament que aquests objectes van ser molt importants com a referència de moltes obres posteriors. Cada grup d’alumnes va generar un museu imaginari semblant. Aquest servirà per anar desenvolupant l’obra col.lectiva del grup (esperem mostrar-vos aquesta molt aviat).
Aquesta setmana començarem a desenvolupar tot el material generat, grup per grup.

Catàleg extraordinari: aquest any... és un catàleg científico-poètic

Us mostrem algunes imatges del catàleg extraordinari d'aquest curs. Es tracta a més d'una col.laboració amb el Museu de la Ciència (Museu Blau).
En aquest cas es tracta d’matges creades per il.lustrar una possible ruta artística al voltant de l’institut. Els alumnes de 1r de batxillerat van seleccionar un objecte o planta del terra.
Es tracta de figures que en principi no tenen cap valor però que gràcies a  la mirada de l’artista es converteix en un objecte extraordinari.
Algunes de les il.lustracions han estat retolades de manera que s’amplia la càrrega poètica.
Els treballs tenen una altra qualitat i ens ha facilitat ampliar el catàleg de tècniques i materials amb els que es pot treballar.
Aquest treball forma part de la llarga col.laboració amb la Fundació Miró.  Altres anys ja van fer exercicis semblants però enguany hem aprofitat que els alumnes de 3r fan un projecte semblant amb el Museu de la Ciència. Aquests treballs serviran per guiar els alumnes d’ESO.
Amb aquest enllaç podeu veure un treball previ que ens va facilitar la feina.

Us mostrem també algunes imatges del procés de creació.
Més endavant us mostrarem les il.lustracions científiques creades pels alumnes d’ESO.
Els alumnes han enmarcat aquests dibuixos .
Aquí teniu una mostra  d’algunes de les il.lustracions penjades al passadís de l’institut.

Ja som tots!!


Avui hem conegut als deu alumnes de l'Escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia al voltant del kit d'aproximació d'art contemporani. Després de debatre sobre els jocs de paraules i adonar-nos que la cinta mètrica la voldríem per mesurar tant l'espai com les sensacions vam acabar per introduir l'atzar, jugant amb el dau que conté la bossa del nostre kit. Cadascú triava un número i el guanyador feia una pluja d'idees "què trobaríem dins del procés de creació en l'art contemporani?" I aquí teniu el resultat, atzarós, del nostre joc.



Eren les 8:00 del matí, engegar motors a aquestes hores.... Moltes gràcies! A partir d'ara començarem a cultivar.

diumenge, 17 de gener del 2016

Els jocs de l'obra de l'art, contemporània

Aquesta setmana tres Instituts han vingut a visitar l'Espai 13: Ramón Berenguer IV, Bellvitge i Moisès Broggi. Han estat molts els conceptes comentats i descoberts, allò que semblava llunyà va passar a ser un espai quotidià i l'exposició de la S.Hultén va acabar donant nou sentit a aquells objectes "oblidats". Vam mantenir uns espais de debat molt interessants que, de la mateixa manera que els significats de les nostres anàlisis, van quedar oberts. Els alumnes van donar nous sentits a preguntes que rebotaven dins dels seus caps les quals segurament, com els vídeos en loop de l'artista, tornaran a generar nous dubtes. Els jocs de l'art contemporani, entre l'humor i la reflexió, tot plegat emfatitzant en el procés, inici i meta d'algunes de les obres d'aquesta exposició.