dilluns, 23 de novembre de 2015

Rubén Grilo


Segons el comissari de l'exposició, Martí Manen, visitar una exposició implica, en moltes ocasions, assumir una sèrie de comportaments adquirits com ara el fet de voler comprendre i pensar que tot té un sentit. I si el sentit el trobéssim fora de l’exposició? I si més que comprensió el que trobéssim fossin preguntes o un llenguatge a formular? 

L’exposició de Rubén Grilo que obre cicle Quan les línies són temps a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró presenta una sèrie d’elements que estableixen un diàleg asincrònic. D’entrada, la llum. Un element propi del muntatge expositiu passa a ser obra: el sistema lumínic de l’Espai 13 és modificat per l’artista. Ja no tenim una llum homogènia generada per una il·luminació suposadament neutra, sinó que ens trobem amb una quantitat important de bombetes, totes elles diferents. Les bombetes, aquests objectes domèstics gairebé banalitzats, van significar una revolució: la revolució de la llum elèctrica i el fet de poder definir artificialment i amb exactitud els horaris. El dia i la nit sota un control perfecte, la separació entre el món “humà” i el “natural” es posava en marxa. Les fàbriques van poder oblidar les finestres i les entrades de llum natural per passar a produir 24 hores al dia. Durant anys, les bombetes de filaments elèctrics han acompanyat la nostra existència oferint un tipus de llum, un to, un ritme i un color. Però recentment el mercat –amb una argumentació de caire ecològic, ja que les noves bombetes gasten menys– ha apostat per altres maneres de facilitar llum. Els ritmes han canviat i sembla necessari un nou aprenentatge. La variabilitat de productes és alta (podem triar múltiples tipologies de bombetes) i encara no sabem quan moriran les que ara estem utilitzant. Els colors no són estables, els temps i els recorreguts són també variables i, a través d’aquestes diferències, la mecànica darrere de la llum es fa evident. Ser conscient de la maquinària, veure el procés gràcies a la desubicació.I si la llum omple l’espai, també ho fa el so. 

Una capa de so acompanya tota l’exposició. So com a to, so com a principi d’alguna cosa que potser serà. En una orquestra, l’afinació per aconseguir una homogeneïtat és clau: implica la necessitat d’una uniformitat i un consens, un desig de participar en un sistema d’entrada ordenat. Però l’afinació no forma part d’allò que s’ofereix. En un concert l’afinació hi és present, però el codi de consum acceptat per part dels espectadors implica que no li fem cas, que acceptem un soroll previ que facilita que després tot soni com toca: el so d’un oboè és el punt de partida per tal que els altres instruments busquin la màxima proximitat tonal possible... instruments afinant, buscant una manera estàndard per a un treball col·lectiu. Grilo incorpora a l’exposició sons sintetitzats d’oboè, situant-se de nou entre les paradoxes que ofereixen la industrialització i la tècnica davant de l’aleatorietat humana. 

A l’exposició també s’hi presenten una sèrie de tubs de pintura. Rubén Grilo, treballant amb l’empresa de pigments Kremer, ha creat un nou producte: una pintura dissenyada perquè no s’assequi mai. I mai vol dir mai. Pots pintar un quadre amb aquestes pintures i el quadre quedarà moll. La pintura tacarà permanentment, passant de màniga a màniga, de tela a tela, de pinzell a pinzell. Els quadres pintats amb aquesta pintura difícilment podran ser embalats o transportats sense que hi hagi una modificació important en la seva superfície. Grilo no fa pintures, sinó que ofereix una temporalitat diferent a partir de la tècnica: fabricar pintura, anar a la font, modificar el codi i que tot sigui diferent. Però té sentit presentar tubs de pintura en una sala d’exposicions? Els mateixos tubs es troben a la venda a la botiga de la Fundació Joan Miró i també a Internet. Podem preguntar-nos si hi ha alguna diferència entre els tubs exposats i els tubs que poden circular pel mercat. A la sala els tubs estan “parats”, la pintura s’observa com a idea i com a idea ofereixen un infinit d’opcions latents a l’espera de ser activades. I si els tubs de pintura no són “pintures”, a les parets de l’Espai 13 s’hi troba una sèrie de superfícies bidimensionals. Planxes metàl·liques amb construccions abstractes, objectes artificials i imantats que incorporen moviments humans totalment assumits ara a la fàbrica. Pensem en rajoles de xocolata. Totes semblen iguals, però sempre hi ha algun error que les diferencia. El propi producte base –la xocolata– implica que els canvis de temperatura afecten la seva presentació. Els motllos tenen rastres i les maniobres per l’embalatge ens aproximen a la possibilitat de l’error. 

Rubén Grilo, en un procés d’enginyeria a la inversa, agafa rajoles de xocolata per fer-ne motllos que seran la base de posteriors còpies en tres dimensions. Rajoles que, en origen, no són perfectes i que passen a la posteritat en ser copiades amb l’ajut de la tecnologia mitjançant nous motllos. Les màquines analitzen i mapen l’objecte per fer-ne una còpia des de l’objectivitat. De nou, la possibilitat de l’error és present, però el desig que les rajoles de xocolata passin a un altre camp temporal hi és palès. A la col·lecció del MACBA hi ha una obra de Dieter Roth feta amb xocolata que obliga a fer un treball important per a la seva conservació. Willy Wonka, a la seva fenomenal fàbrica de xocolata, buscava l’emoció absoluta i la mirada infantil carregada de desig i felicitat amb una fàbrica on el temps s’havia aturat. Si és que el temps es pot aturar.