Sobre el arte Contemporáneo ¿Cóm és la normalització del dia a dia de l'Art? És necessari plantejar-se vivir FORA de la fita

Aquests dies, 24 y 28 de febrer, s'està celebrant ARCO, la Feria Internacional de Arte Contemporáneo de Madrid.

La clave está en la educación artística, es un lenguaje que requiere un esfuerzo [...] són algunes de les moltes i interessants puntualitzatcions que us deixo i podeu sentir en aquesta entrevista.


Més enllà de les idees que puguem tenir d'aquesta Feria, com representativa dels "grans esdeveniments" artístics, 38minuts: ready mades, galeristes, discursos, causes, medis de comunicació, societat de la imatge, el temps i l'espai....
 

 Sobre el arte Contemporáneo

"PERFILAR-SE" , IES Ramon Berenguer IV

BREAK'N TIME, Gymp

Break'n time

Nosotros, el grupo Gymp, integrado por Diego, Javi y Arturo, hemos realizado un corto llamado Break´n Time, que está protagonizado por los abuelos de Diego y grabado en la casa de los mismos.  En este corto intentamos plasmar el paso del tiempo con la escritura del anciano y de qué manera él mismo rompe el tiempo para permanecer junto a su mujer.

Durante el corto podemos escuchar el sonido de un reloj, mientras él va escribiendo inconscientemente.

En el momento en el que se rompe el lápiz se destruye esa barrera.

Este vídeo tiene un final alternativo, en el que el anciano toma la chaqueta y sale por la puerta. Con esta secuencia queríamos plasmar cómo al romper la barrera del tiempo él se levanta y sigue viviendo su vida felizmente.

Profesor:

Y sin embargo, unido ese segundo final al resto de la película, ese seco cerrarse de la puerta, indicaría también un corte, un final definitivo, un olvido definitivo, un dejar atrás, un romper el pasado, un cambio y un tránsito tal vez hacia otro lado.

Pero también, con esa brusca y solitaria desaparición, una despedida y un reencuentro.

¿Y qué más?

CRISTALIZADOS, Les2

Criatalizados

Tiempo, tiempo, tiempo, tiempo reflejado en aquel trozo de hielo, tiempo congelado que no ve el momento de descongelación.

Nervios, tensión, incertidumbre, reflexión, al tiempo se unían.

Nervios por el fracaso.

Tensión e incertidumbre por la descongelación.

Reflexión por el momento vivido.

Tiempo, tiempo, tiempo, ¿se hace más pequeño o es sólo nuestra imaginación?

Volver a los nervios, a la tensión, a la incertidumbre, a la reflexión que se unían al tiempo.

La aproximación que a cada minuto de aquel tiempo surgía en forma de nuevos sentimientos, a nuevas sensaciones que queríamos experimentar y a la vez no.

Tiempo, tiempo, tiempo, ¿volver más tarde o esperar?

Rabia, miedo, nervios.

Rabia al descongelo.

Miedo y nervios al precipitarse.

Tiempo, tiempo, tiempo, ¿acabar  con esto o no?

Tiempo;

Tiempo que se agota;

Tiempo que se descongela;

Tiempo que absorbe los cambios.

Tiempo, tiempo, tiempo, has llegado a tu fin.

La precariedad incalculada de algunos eventos desembocan a pasionales viajes al estado natural por parte de los humanos. Lo que es aceptable y lo que no, deja de ser importante ante la incapacidad de una constancia controlable emocional personal. La finalidad físico emocional de las actividades artísticas dan fuerza a sentimientos inesperados dentro de un margen esperado. La majestuosidad de ésta, sin embargo, deja al lado el aspecto plástico para profundizar en conceptos reinventados en la época contemporánea.

Este trabajo audiovisual trata de indagar en aquello que el espectador espera o desea ver durante la exposición de una obra secuencial. El concepto del hielo da visualmente un aspecto de sencillez a la obra mientras que es mucho más: el cambio temporal constante de la obra la hace única cada segundo que transcurre, creando diversas obras espaciotemporales sobre un único concepto. Pero en la obra también influyen aspectos del estado natural como las consecuencias de eventos meteorológicos, interacción del mundo animal y humano.

Profesor:

Curiosamente el primer texto toma, como ocurre muchas  veces, mayor relevancia cuando se desprende del referente. El texto en abstracto, sin el apoyo del vídeo, cobra un cariz metafórico mayor, más abierto y más sugerente.

Sobre el segundo texto, guardemos un silencio respetuoso. 

MANOS, Teaking-Team

 

Manos

Cuando las líneas son tiempo

Una oración sencilla que encierra miles de significados diferentes.

Manos, se dice que en ellas se encierran las líneas que determinan tu vida. Las manos son un elemento básico para ti. Manos para tocar, manos para acariciar, para golpear, para arañar, para coger, para forcejear, manos para rozar, manos para estirar, manos para cabrearte y romperlo todo y luego arrepentirte e intentar arreglarlo, manos que se entrelazan.

Quizás las manos sí que sirven para mucho más de lo que nosotros nos pensamos, quizás no le demos la importancia que se merecen, quizás no nos paremos a pensar que haríamos nosotros sin ellas; con ellas somos capaces de agarrar el mundo de alguien, agitarlo con energía y luego pretender que sea el mismo de antes, antes de que estas interviniesen. Quizás no le damos importancia porque están ahí, porque no las echamos en falta. Pero llega un día que aquellas manos que nos han regalado caricias y cosquillas se marchan y no vuelven, y te das cuenta que sólo te quedan dos, solo te quedan tus dos manos pero, has perdido aquellas que te cogían la tuya al pasear, las que te habían abierto los ojos, las que te habían regalado un mundo que agitar y lo más importante, te habían regalado un mundo que tocar.

Cuando las líneas son tiempo…

Cuando el tiempo son momentos…

Cuando los momentos son manos…

Cuando las manos son líneas…

Profesor:

Recurso no invalidado a lo sentimental.

 La frase “se marchan y no vuelven”, la concibo como una función manual de marcharse, no porque la persona a la que pertenecen de pronto ya no esté, sino porque tus propias manos adquieran una propiedad inaudita o poética de emprender un camino independiente, como si estuvieran vivas por ellas mismas y pudieran adquirir su propio carácter o personalidad….

¿A dónde nos conduce este delirio?  

DEBERÍAS ABRIR LOS OJOS, Sorbitos

Deberías abrir los ojos

Cada uno hemos escrito algo diferente sobre cómo nos sentimos al ponernos a trabajar en el video y este es el resultado:

Ana: No sé, tal vez tenía en mente algo diferente, más profesional seguramente. Así es la vida del estudiante, aprovechar los pequeños recursos que tienes lo máximo posible y sacarle el mayor partido. Todos los clips del video están hechos con cosas de casa, con cámaras de una calidad aceptable y con un editor de videos nada especial. Pero nosotros queríamos ir más allá, y muchos no entenderán nuestro propósito o no sentirán nada cuando vean el video, pero todo tiene un doble fondo. El pasillo interminable acompañado de ese ruido espantoso, las manos atadas sin poder escapar, el pitido de la televisión…son cosas que nos agobian. Un camino sin fin, estar atrapadas en algo y un sonido que se cuela en la cabeza y te deja un poco atontado. Todo está pensado para que agobie, hasta que llegue la paz. Gymnopédie No. 1 de Erik Satie comienza a sonar y acompaña a la luz. Encender y apagar. Encender y apagar. Todo al ritmo del piano. Y seguidamente una caja de música comienza a funcionar, transportándome así a mi infancia. Finalmente llega Debussy, Clair de Lune y entonces sí que me pierdo entre las notas y el movimiento de la imagen. No, está claro que no salió como tenía pensado y tal vez nunca pueda mostrar mediante imágenes como me sentí aquel día en el Espai 13. Hay cosas que no se pueden explicar, ni con mil imágenes, ni con mil palabras, solo viviéndolo.

Óscar: Bastante difícil saber por dónde empezar… Quizás debería explicar mi opinión sobre nuestro video. “Es una idiotez” pensaran algunos. Pues bien… están en su derecho, quizás tampoco sepan qué quisimos expresar nosotros con este video. Nosotros queremos transmitir única y exclusivamente sensaciones. ¿Cómo vamos a explicar si no cémo nos sentimos cada uno de nosotros el día que fuimos a la Fundació Miró? Es totalmente imposible, pero intentamos aproximarnos todo lo que pudimos. Ese estrés, ese agobio, esa necesidad de parar el video para tomar aire, o quitarlo directamente… Creo que si conseguimos que todas las personas que lo vean sientan esos impulsos, habremos hecho un buen trabajo.

Profesor:

El vídeo está bien sintetizado. Hay imágenes que no tienen doble fondo, sino que fondo y apariencia coinciden porque son evidentes. Pero el conjunto es claro, bien conectado, con cierto misterio e impacto, emulando en alguna medida contenidos de los clásicos en Video Art.

Por otro lado, al parecer, continuamos profundizando en la pesadilla.

 

El pas del temps

A la matèria de dibuix artístic estem tocant diferents registres de manera que es pugui arribar a final de curs dominant l’osquestra. En aquest article us mostrarem la segona fase del treball Quan les línies són temps, una aproximació poc conceptual a la sèrie d’exposicions de l’Espai 13 de la Fundació Miró. La primera part del treball es pot veure visitant aquest enllaç.

El treball final consisteix en una sèrie de dibuixos en format 50×70 i amb tècnica seca a partir de recursos amb els quals es pot mostrar el pas del temps en un dibuix.

Aquestes obres tenen com a centre un dels motius exemplificats al document de recerca inicial.

Alguns dels recursos estudiats són:

• La pintura narrativa: simultaneïtat de moments (per exemple el quadre “San Antonio y San Pablo”comentat per Max en el blog sobre el còmic “Vapor”). També el cas del “Entierro del conde de Orgaz” de El Greco.
• L’art cubista (Picasso analític, Picasso sintètic, el Marcel Duchamp del “Nus descendant l’ecalier”).
• L’art futurista.
• El constructivisme rus.

• L’art conceptual (per exemple en l’obra de Lawrence Wiener o el mateix Joan Miró).
• Fotografia científica (estudi de materials amb fotografia d’alta velocitat).

• Els diagrames de fletxes i altres recursos de les il·lustracions científiques.
• Els recursos gràfics del còmic.
• El món de les superposicions i transparències.

A més de l’esforç de recerca el treball final va aconseguir una gran coherència dels llenguatges expressius. També en relació a la temàtica de la proposta final i amb al procés seguit.

"After S.Hultén" comentaris de l'Institut Bellvitge

Els alumnes de 1r de batxillerat de l’Institut Bellvitge vam visitar el passat 13 de gener la Fundació Miró.
Potser la part més impactant, per novedosa, i perquè va crear moltes preguntes i incògnites en els alumnes, va ser la visita a l’espai 13 i la obra de la Sofia Hultén.
Per això, després de comentar les obres a l’aula, alguns dels grups de treball han fet un seguit de reflexions al voltant de les obres de la artista.

 

Som BAHM, i a nosaltres de l’exposició ens van cridar l’atenció els objectes modificats. Ja vam parlar allà mateix de la idea de col·locar-los directament al terra, treure’ls del pedestal. Però es què amb la modificació que han patit han perdut totalment la seva funció. Carretons que poden anar cap a tot arreu i que no van enlloc. Quina funció tenen ara? Això ens lliga amb els vídeos. Accions que no porten enlloc.
Treure per tornar a posar, ja siguin els objectes dels containers, o les sabates trobades al carrer.

4imagine també ens decantem pels carretons. I ens va venir una idea clau. Aquesta gira al voltant de les diferències de l’individu, dels diferents camins, de les diferents opcions, que finalment no van a parar enlloc. Cada roda mira cap a un lloc diferent que finalment no ens durà enlloc.

A Android Corner ens va cridar l’atenció el vídeo del contenidor. En aquest vídeo es veu a l’artista recollint de dins d’un contenidor objectes, modificant-los i introduint-los de nou en el contenidor.
Ens crida l’atenció l’acció repetitiva, de reciclatge sense ser-ho, com de cicle etern..
Personalment ens fa pensar en el propi reciclatge de l’art actual. Ens fa pensar en la idea d’apropiació d’alguna cosa ja feta, per modificar-la i tornar-la a presentar com a actual. Però després tornarà a patir el mateix procés. Pensem en la moda i la seva reinvenció basada sempre en tendències passades. I en el cicle infinit que això representa. 

A nosaltres, Wild Light, ens va cridar l’atenció el vídeo de les sabates. En aquest vídeo veiem a una persona, en aquest cas, la pròpia artista, caminant i de tant en tant aturant-se per canviar-se de sabates. Totes les sabates estaven desgastades, eren usades. A més podem intuir diferents mides.
Vam escollir aquesta peça perquè en un principi no la vam entendre. Però poc a poc, donant-li voltes vam veure que segurament  parlava sobre l’ús de les coses. Sobre donar-li un segon ús als objectes. Dels canvis, i dels objectes amb història prèvia. Aleshores, nosaltres interpretem d’aquest primer vídeo que a la vida tot va canviant i que tot té una història prèvia.

L'encre noir,  La persiana (Reality plural): Era una peça molt curiosa. Una persiana metàl·lica al centre de l’espai 13, de manera que dividia la sala en dos espais.. Cridava l’atenció ja que tenia unes dimensions grans en comparació amb la resta d’objectes de la sala.
Pensem que es relaciona amb la resta d’objectes de la sala, ja que també és un objecte amb la seva biografia,  tots són objectes reciclats, l’autora els hi dóna una segona vida.
El tema de les obres era les línies són temps.  En aquesta obra les petjades de la gent al llarg del temps han deixat marques (graffitis), la persiana s’ha anat modificant amb el pas del temps. Després l’artista ha desordenat aquestes petjades.

Els grups del Institut Bellvitge

 La veritat és que ens està costant donar forma a totes les nostres idees, ens deien els alumnes de l'Institut Bellvitge. Sí, aquesta és la realitat de qualsevol procés de creació artística!
Com el cicle d'enguany indica al seu títol...TEMPS; i és que sembla ser que, per nosaltres també és una idea clau.


Inspirats per inquietuds personals com els tatuatges, conceptes com la geometria i àrees com la fotografia o darrere alguns projectes artístics com Signs (Gilliam Wearing), després dels primers acords i posades en comú cada grup ha creat un nom i una petita imatge que els representa.


Gràcies per compartir-les amb nosaltres! 

 
 

4imagine. Som la Júlia, la Margarita, la Neus i l'Èric.  Moltes idees al cap, però finalment res concretat. Ens agradaria fer fotos on es mostrés el pas del temps. Però encara estem decidint la idea final.

Los aristogatos. Som el Nöel, el Víctor i el Limberg. La nostra idea és editar un petit vídeo-catàleg que documenti aquelles parets del barri on la gent ha deixat la seva marca en forma de grafittis, guixades, etc.

4 Walls. Som la Paula, la Laia, l'Anna i la Mari. La veritat és que les propostes eren molt diverses. Però finalment ens hem decantat per la creació d'un catàleg fotogràfic a manera de díptic on puguem observar diferents tipologies de famílies o persones associades a la imatge de l'interior de les seves neveres. Ens sembla interessant i ens sembla que es podran extreure un munt de conclusions. Neveres més buides, ordenades, caòtiques...productes més sans, fast food...tot un seguit d'informació que segurament ens donarà claus per descobrir diferents tipologires de persones, diferents tipus de famílies.

L'encre noir Som la Laura, la Sheila i la Ruth. La nostra idea gira al voltant dels tatuatges i el moment just en què les persones prenen aquesta decisió. Ens agradaria registrar d’alguna manera (per escrit, amb notes d’àudio, etc.) el record que les persones tenen del moment en què es van fer els seus tatuatges. Per què aquell i no un altre? Tenen algun significat concret? Encara no sabem quina forma li donarem al projecte. La idea inicial és ajuntar fotos i àudio.

Android Corner, i formem el grup l'Alejandro, el Rodrigo i el Marc. Ens interessa tot allò relacionat amb la tecnologia i volíem fer alguna cosa relacionada amb la obselescència dels aparells electrònics i el seu desús associat al pas del temps. Però la veritat és que encara estem intentant donar-li forma a aquestes idees i associar-les al nostre catàleg-projecte.

Egipcian Lords. Som el Juan Carlos, El Noel, el Dani i la Natàlia. El que ens agrada, com es dedueix amb el nostre nom, són les coses relacionades amb el mon Egipci. El nostre projecte tractarà de fer el màxim número de fotografies de gent perfil i objectes relacionats amb l’institut i després transformar-los en siluetes. I amb tot això ajuntar-ho i crear una sola imatge. Encara estem pensant quina serà la imatge final.

 

BAHM. Hem escollit aquest nom perquè són les inicials dels components del grup. Nosaltres som la Brigitte, l’Ariadna, l’Hector i el Min. A classe de cultura audiovisual després de la visita a l’espai 13 vam veure projectes d’alguns artistes que utilitzen la fotografia i el vídeo en les seves creacions artístiques. Ens ha cridat l’atenció l’artista britànica Gillian Wearing i el seu projecte Signs. El nostre projecte creiem que girarà al voltant d’una idea similar. Demanant a la gent que expressi un pensament privat que després serà exposat públicament.

Wild Light. Som la Núria, la Lídia, el Jhon i el Rodrigo. Ens agrada el dibuix i la fotografia. Volem que el nostre projecte vagi al voltant de la geometria. Pensem ajuntar les dues idees (fotografia i dibuix) i jugar amb la geometria i les figures impossibles  

 
 

VISITA DEL RAMON BERENGUER IV A LA EXPOSICIÓN DE SOFIA HÚLTEN

 

   Se abren los sentidos a estas propuestas del Espai 13. Es la primera vez que los alumnos suben a la Fundació, y se encuentran con lo que se encuentran en los sótanos. Menos mal que para transitar por este Hades del arte joven en Barcelona, contamos con guías con los que surcar las tenebrosas aguas. Ante la propuesta de Sofia Húlten, se hicieron necesarias las explicaciones, las preguntas y las respuestas. No, en realidad, por lo que unas y otras contienen, sino sobre todo por la necesidad de avanzar en el discurso del Arte Contemporáneo, de permanecer en corro allí sentados, seguramente ante lo inexplicable, lo raro o lo nuevo, lo banal o lo muy profundo que alguno tal vez encontró.

   Quan les línies són temps… ¿qué es ese vídeo? ¿Qué esa carretilla? ¿Qué esos recipientes de plástico?

  

  He aquí la respuesta de Ana Hoyos, una alumna que libre y voluntariamente nos entregó esto:  

Blanco, blanco y más blanco. Bicicletas desmontadas, una persiana, carretillas, dos videos y mucho, mucho ruido. Llegó un momento de la visita donde el ruido de fondo no salía de mi cabeza; cada vez me costaba más escuchar a la gente. No podía apartar la vista del video. Camina y camina, para, se cambia de zapatos, camina y camina, para, se cambia de zapatos y así todo el rato, sin parar. Un ciclo sin fin. Las preguntas vuelan de un lado a otro, la incertidumbre aumenta por momentos y yo me siento más perdida que nunca entre cuatro paredes blancas. Busco algo en la sala, algo que me haga entender la obra, porque quiero, deseo encontrarle algún sentido, me gustaría ir más allá pero me siento bloqueada. ¿Será por culpa de ese maldito sonido de fondo? ¿Acaso tanto blanco no es bueno? Siento como poco a poco se me duermen las piernas, el frío llega a mis manos y por fin me pregunto: ¿acaso tiene que tener sentido? ¿No puedo simplemente ver una persiana, carretillas o dos simples videos? ¿Por qué buscarle los tres pies al gato? Me siento presionada. Y lo digo en voz baja. Me siento presionada. Nadie me escucha pero no es la última vez que hablo. Me siento presionada digo otra vez, me siento agobiada y enfadada, porque el tiempo corre, porque nadie sabe nada y el ruido de la calle no cesa. Tengo las manos frías pero un sudor me recorre por la espalda. Miro a mis compañeros, miro a todas partes menos a la proyección de la pared. Porque esa mujer caminando solo me provoca dolor de cabeza y no sé qué hora es, pero para mí el mundo se ha parado, o al menos el mío. Me siento estancada y solo quiero que el video avance, que me sorprenda y después de ver la misma escena cientos de veces, por un momento cambie. Pero el tiempo no se ha parado, el mundo sigue dando vueltas y yo voy a seguir viendo la misma escena cientos de veces más. Así que rio, rio y rio. Y no puedo parar de reír. Y de la risa paso al llanto, y de un momento al otro sigo con las piernas dormidas, sigo con las manos frías, sigo con dolor de cabeza, con un video cíclico y la cara mojada por culpa de las lágrimas. Y los de mi alrededor se pensaban que reía de alegría, pero no, lloré de nervios porque salí del Espai 13 de la misma manera que entré, sin entender nada, salí sin respuestas y con pares de zapatos colgando en mi cabeza, dando vueltas de aquí para allá. Nunca en mi vida me había sentido tan tensa, tan vacía. Y no sé si está experiencia me ha cambiado para bien o para mal, pero tengo claro que algo dentro de mí cambió, algo se rompió y aunque no me gustó para nada las sensaciones que viví, al menos, las sentí intensamente.

El passat divendres vam fer la primera visita a la Fundació Miró d’aquest curs. Vam reunir tot el batxillerat d’arts per visitar una exposició que serveix per conèixer la gènesi de l’obra més interessant d’en Joan Miró. També vam visitar l’obra d’una artista contemporània que exposa a l’Espai 13: la Sofia Hulten.

 

Totes dues mostres es podrien resumir amb el títol L’aventura de crear/el procès per sobre del resultat final.

A ambdues mostres vam treballar en grups:

Exposició de la Sofia Hulten: vam preparar el nostre proper exercici basat en el món de les idees artístiques: es va crear un espai de debat a partir de les idees que generava l’obra exposada. Per desgràcia l’artista no va poder acompanyar-nos aquesta vegada.

 

Exposició Miró i l’objecte: en Miró va anar aplegant diferents objectes al llarg de la seva vida. Analitzant la seva obra es veu perfectament que aquests objectes van ser molt importants com a referència de moltes obres posteriors. Cada grup d’alumnes va generar un museu imaginari semblant. Aquest servirà per anar desenvolupant l’obra col.lectiva del grup (esperem mostrar-vos aquesta molt aviat).

Aquesta setmana començarem a desenvolupar tot el material generat, grup per grup.

Catàleg extraordinari: aquest any... és un catàleg científico-poètic

Us mostrem algunes imatges del catàleg extraordinari d'aquest curs. Es tracta a més d'una col.laboració amb el Museu de la Ciència (Museu Blau).

En aquest cas es tracta d’matges creades per il.lustrar una possible ruta artística al voltant de l’institut. Els alumnes de 1r de batxillerat van seleccionar un objecte o planta del terra.

Es tracta de figures que en principi no tenen cap valor però que gràcies a  la mirada de l’artista es converteix en un objecte extraordinari.

Algunes de les il.lustracions han estat retolades de manera que s’amplia la càrrega poètica.

Els treballs tenen una altra qualitat i ens ha facilitat ampliar el catàleg de tècniques i materials amb els que es pot treballar.

Aquest treball forma part de la llarga col.laboració amb la Fundació Miró.  Altres anys ja van fer exercicis semblants però enguany hem aprofitat que els alumnes de 3r fan un projecte semblant amb el Museu de la Ciència. Aquests treballs serviran per guiar els alumnes d’ESO.

Amb aquest enllaç podeu veure un treball previ que ens va facilitar la feina.

Us mostrem també algunes imatges del procés de creació.

Més endavant us mostrarem les il.lustracions científiques creades pels alumnes d’ESO.

Els alumnes han enmarcat aquests dibuixos .

Aquí teniu una mostra  d’algunes de les il.lustracions penjades al passadís de l’institut.