dilluns, 13 d’abril del 2015

SANTA COLOMA DE GRAMENET - CIUTAT DE MÉXIC. CONVERSA Nº1. Rita Ponce de León amb l'institut Ramon Berenguer IV




L'exposició de Rita Ponce de León l'hem treballada principalment amb dues intencions: d’una banda, reflexionar sobre l’experiència de visitar una exposició i sobre l’experiència d’un mateix com a espectador i usuari de l’art; i, de l’altra, iniciar una comunicació amb l’artista, resident a Mèxic, després de conèixer la seva obra.
Aquí us deixem la primera de les comunicacions mantingudes a distància, que s'han formalitzat de diverses maneres, entre l'artista i tres dels grups participants.

Moltes gràcies, Rita, per la teva bona predisposició i el teu entusiasme!  




INSTITUT RAMÓN BERENGUER IV

ARNAU: ¿Por qué decidiste inspirarte en las historias de tu amiga?
RITA: Porque creo importante utilizar el arte para fortalecer mis lazos más  próximos, como los de la amistad. Quise que mi trabajo me diera el tiempo y las condiciones para conversar con esa amiga de cosas que me interesan sobre ella que de otra forma tal vez no hubiésemos conversado.

¿Qué quiere decir el estampado que hay en el pasillo blanco?
¿Te refieres al dibujo de caras azules o al mural?
RITA: Si es al dibujo, son caras conectadas que me hacen pensar en los vínculos familiares, en las redes de las que formamos parte.
Si es el mural, pienso que éste puede leerse en dos sentidos y en ambos se lee la mutación de una persona en un elemento natural (puedes imaginar que es tanto una piedra como una montaña o un paisaje). La mujer, es mi amiga pero puedes también entender que es cualquier ser humano que busca el regreso a sus orígenes, que para mí tiene que ver con la identidad que es a su vez definida por el entorno en el que crecemos, en que nos construimos a nosotros mismos. El origen puede ser la montaña o la piedra o el origen puede ser un pequeño punto.
  
SARA: ¿Estás satisfecha de tu exposición? ¿Tiene que ver con tu propia vida?
RITA: Estoy satisfecha con las preguntas que genera la exposición, tanto para mí como para ti y otras personas que conozco y que no conozco. Las exposiciones, su resultado físico, no me son tan importantes como el proceso que me lleva a transformar mi vida. Por ejemplo, ahora, tras la exposición, mi cariño hacia la amiga sobre la cual hice la exposición, ha crecido mucho. Nuestra relación de amistad  tiene en su historia este proyecto. La exposición sí tiene que ver con mi vida pero no literalmente. Al mirar de cerca la vida de otra persona, puedo encontrarme a mí, así como tú al mirar las imágenes de la exposición, tal vez puedas encontrar algo de ti allí.

MIRIAM: ¿Todas las figuras que has puesto en la exposición tienen un significado concreto?
RITA: No, algunas figuras e imágenes las hago sin importar encontrar un significado concreto. Cuando se piensa a través de la forma, el pensamiento no es necesariamente racional. Es decir, las formas que hice no son una traducción de significados precisos, son más bien, una consecuencia estética de un estado en el que uno entra cuando uno se involucra en cierto campo de información intelectual y afectiva.

¿Podrías poner un ejemplo de relación entre alguna de las figuras o dibujos y tus conversaciones con tu amiga antropóloga?
RITA: Sí. El ejemplo que más me gusta no tiene que ver con nuestras conversaciones pero sí con nuestra relación. Cuando hice las figuras tridimensionales, viajé a Lima e invité a mi papá a hacerlas conmigo, a ayudarme. Entonces le pedí que si podía hacer una figura sencilla de mi amiga que a su vez pudiera tener una apariencia neutral, como si fuera la representación de un ser humano que pudieras enviar al espacio. Mi papá no conoce a mi amiga, así que tuve que describirla y fue así, en la interpretación de mi papá, que creamos su imagen. En el imaginario de mi papá, ahora está la historia de mi amiga.

SERGIO: ¿Cuánto tiempo tardaste en llevar a cabo la obra, desde su concepción hasta la elaboración de la última figura?
RITA: Más o menos 8 meses J

JORDI: ¿Qué problemas encuentras a la hora de colocar tus obras en el espacio que un museo o sala de exposición dispone?
RITA: Habrá veces que no suceda pero la verdad es que en general no encuentro problemas porque no creo los problemas en mi mente. Llego a adaptarme a las condiciones que existen, acepto todo, todo, todas las “desventajas” las acepto. Trabajo con la idea de hacer el esfuerzo máximo con realismo, lo que se puede se puede, lo que no se puede no se puede, pido lo que necesito, si no lo hay, lo acepto y no pierdo el ritmo, sigo. Cambian muchas cosas, nunca sale lo planeado y eso es un regalo para mí. Pienso que el montaje no es una etapa posterior a la creación  sino que es parte muy importante de la elaboración de la obra.

¿Puedes explicar la frase que titula tu exposición “Con tus propias manos”? ¿A quién va dirigida?
RITA: Va dirigida a los visitantes. Es muy literal y sencilla frase, puedes tomar las cosas con tus propias manos. Yo hice las cosas con mis propias manos.

 JAVIER: ¿Hay alguna referencia en las figuras que has colgado en la exposición a tu cultura? (ídolos, fetiches...)
RITA: No, sin embargo yo no expreso mi yo sino lo que me atraviesa. Nadie se expresa a sí mismo, somos compuestos por la cultura, por los demás, por la historia, por los sucesos. Lo que encontraste seguramente son referencias a figuras precolombinas de Colombia y otras referencias sutiles a formas Mayas-Quiché. Eso es porque mi amiga, sobre la que trabajé para esta exposición, nació en Colombia y ahora es investigadora de la cultura Maya-Quiché. Cuando conversamos previamente, ella me contó más de sus intereses y yo busqué imágenes relativas a lo que me contó para entenderla mejor. Esa búsqueda influyó en los dibujos que hice.

IVÁN: ¿Cómo surgen tus obras? ¿Cuáles suelen ser los puntos de partida para comenzar un proyecto? ¿Se dan de una forma repentina, una te conduce a otra...?
RITA: Surgen de la experiencia. Mi trabajo consiste en ponerme en situaciones de vida que nutran mis vínculos de persona a persona. Busco a los amigos que no conozco tanto, a los que no veo mucho y quiero ver, a mi familia. Así, comienzo a conversar o simplemente estar juntos. Algunas veces les propongo conversar sobre temas que nos conciernen, grabo esas conversaciones y luego las escucho y busco particularidades. Me sorprende cómo cualquier persona tiene algo maravilloso que decir sobre algo que le importa en verdad. Ya después de ese proceso de trabajo, tengo un terreno con información, con límites claros que he elegido (los fragmentos de los audios, los recuerdos, las notas) y entonces dentro de ese terreno vago intuitivamente, dibujando o haciendo formas o pensando en espacios. Pienso todo en función de los espacios o lugares específicos donde puedo o quiero que esas cosas se compartan y eso entonces me lleva a pensar también en cómo quiero abrir esas obras a las personas para que se sientan en un espacio hospitalario y no en un lugar donde realmente no acceden, donde no pueden aportar. Una idea me conduce a otra.

LORENZO: ¿Cómo es el ambiente artístico en Perú o México? ¿Hay mucha diferencia con lo que has podido ver aquí en España o en Barcelona en cuanto a artistas jóvenes y condiciones para mostrar su obra?
RITA: Puedo hablar desde mi experiencia personal, suena tácito pero es necesario decirlo porque en el caso de México, que es donde más me he vinculado, hay muchos y muy diversos ambientes artísticos, es inabarcable. Puedo contarles entonces que en México los jóvenes artistas, en general, tienen dificultades para lograr difundir su trabajo a nivel institucional (lo hace sólo una minoría) pero no tienen ninguna dificultad para crear, para hacer sus proyectos, los compartan o no. Eso sí, no todos estudian artes, son también muy pocos los que pueden llegar a estudiar. De todas formas, no hay nada que perder aquí porque está muy interiorizado que se puede hacer mucho con poco, o que no se tiene que hacer tanto más que identificar lo que ya hay (que es mucho, culturalmente). No es como en Japón, por poner un ejemplo antagónico, donde exponer o hacer cualquier cosa cuesta, aunque no cueste materialmente, cuesta tiempo y eso significa no poder trabajar para costear los altos niveles de vida de ese país.
Por supuesto, todo esto que escribo es una gran generalización pues hay abismales diferencias socio económicas en un país como México. Lo que nos atraviesa ahora a todos aquí, es la situación política (violencia naturalizada, corrupción e impunidad) y eso, a algunos jóvenes (cada vez más cantidad) les preocupa y a otros (en su mayoría, los que cuentan con privilegios económicos) no les afecta tan directamente y son éstos jóvenes los que están más vinculados a un ambiente más formalizado y comercial del arte dentro del cual, a mi entender, hay propuestas tanto profundas como banales.

¿Qué artistas del pasado o del presente te gustan? ¿Los reconoces como una influencia en tu quehacer artístico?
RITA: Me gustan artistas muy diferentes entre sí. Del presente, me gustan los artistas que tengo muy cerca, dos amigas mías que viven en Perú, una poeta y una artista visual que son hermanas, se llaman Eliana y Tilsa Otta. Creo que son personas íntegras que hacen su trabajo sin pretensiones y con un gran compromiso y seriedad. Son sensibles con algo más allá de ellas mismas, con su familia, con sus amigos, con su ciudad y con su país.
Artistas que no conozco personalmente, son muchos J. Me apasiona la danza Butoh, de Japón. Me gusta leer los escritos de Kazuo Ohno, un señor que vivió 103 años y que experimentó de cerca la 1era Guerra Mundial, luego se convirtió en maestro de educación física y después de bailarín. Bailó hasta en su cama, cuando ya sólo podía mover una mano.
Mi pintores favoritos son Rothko y Bonnard porque bueno, son brutales, pero también porque los vinculo con mi adolescencia, les agradezco mucho que hayan podido mostrar al mundo sus preocupaciones profundas pero sin vomitarlas, sino siempre con la rudeza del optimismo (no me refiero a aquel optimismo cursi de pensar que todo estará bien, sino a pensar en que no hay bien, no hay mal, lo que es maravilloso y brillante es que todo está vivo).




IN CYCLING MODE: THE WILSON EXERCISES

Aquí teniu un vídeo que serveixen de tastet del què actualment es pot trobar a l'Espai 13. Els protagonistes fan una introducció als seus respectius treballs i podeu fer-vos una idea aproximada del muntatge.
Esperem que us animeu a visitar-la.

In Cycling Mode: The Wilson Exercises
Del 27 de març al 25 de maig de 2015






"In Cycling Mode: The Wilson Exercises". Anna Craycroft i Marc Vives (+Rivet) from Fundació Joan Miró on Vimeo.

dijous, 9 d’abril del 2015

"AMB LES TEVES PRÒPIES MANS". Escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia

Els alumnes de l’escola Frederic Mistral vàrem visitar l’exposició “Amb les teves pròpies mans” de l’artista Rita Ponce de León en finalitzar el taller “Objectes de conversa”.


EXPERIÈNCIA AMB L’EXPOSICIÓ

La primera impressió que vàrem tenir a l’entrada de la sala de l’Espai 13 va ser desconcertant ja que, a l’entrar havíem d’escollir la direcció (dreta o esquerra) cap on volíem anar. Al principi tots nosaltres ens mostràvem insegurs davant les diferents figures penjades del sostre, ja que no sabíem si podíem tocar-les o no, i ens miràvem els uns als altres per veure el comportament que havíem de tenir. Després d’una estona de presa de contacte amb l’exposició, ens vam seure en rotllana i vam conversar amb el comissari Juan Canela, que ens va explicar la intenció de l’artista. Ens va comentar que podíem moure, tocar-les i canviar-les de lloc, i va ser llavors, quan ens vam relacionar amb la instal.lació. Juan Canela també ens va explicar que l'obra de la Rita estava basada en la vida i records d'una amiga seva, així va ser com vam relacionar l'obra amb les nostres pròpies vides i records passats .
En aquell moment vam sentir més llibertat a l'hora de moure'ns per l'espai i per entendre la intenció que l’artista volia transmetre. Encara que al principi hi havia una sensació general de claustrofòbia i incomoditat per la por a tocar o colpejar les figures, tenint en compte el comportament habitual en els museus, al cap d'una estona ja es respirava un ambient molt més dinàmic i divertit perquè aquesta por inicial ja no hi era present.




ENS EMPORTEM EN JOHN

Mentre estàvem reunits per concloure l'activitat d'Objectes de conversa, ens  vam qüestionar els límits de l'exposició i què passaria si ens emportéssim un dels objectes que hi havia exposats. Aquest debat va portar a molts dubtes, com per exemple si aquest fet seria considerat un acte delictiu, si l’artista estaria d'acord amb això, si el guàrdia del museu ens deixaria sortir, o què passaria si ens descobrissin la càmeres de vigilància.
Hi va haver un moment en que vam pensar que seria impossible fer una cosa com aquesta, però al final vam arribar a un acord, ens emportaríem una figureta com un convidat i informaríem als organitzadors de l'espai 13.
Vam poder sortir del museu amb la figureta que ens va agradar més i a classe vam decidir de posar-li el nom de John. A la Mònica se li va ocórrer posar-li aquest nom jugant amb el color groc que la caracteritza, en francès és “jaune” i es pronuncia John.


QUÈ HEM FET I QUÈ FAREM AMB EN JOHN?

Després d’emportar-nos en John de la exposició de la Rita Ponce, vam debatre a classe què faríem amb ell. Finalment vam decidir que cada un de nosaltres se l’enduria un o dos dies a casa, com a convidat, li faríem fer accions concretes i quotidianes i les fotografiaríem. Després d'haver passat per totes les cases, el vàrem penjar del sostre del nostre taller d'una manera similar a com estava en l'exposició.
També vam decidir que cada un de nosaltres faria una figura semblant a John. Igual que l’artista es va inspirar en les vivències personals d'algú proper a ella, nosaltres ens inspirarem en les nostres o d'algú proper a nosaltres.

La figureta la retornarem a la Rita Ponce juntament amb un vídeo que hem fet explicant-li la nostra experiència tant de la visita com de l'estada del John a cada casa. Finalment, hem preparat una sèrie de preguntes per acabar de comprendre la seva obra.





PREGUNTES QUE VOLEM FER A RITA PONCE DE LEÓN

En quin moment vas decidir dedicar-te professionalment a l'art?
On treballes els teus projectes? Tens un taller? Com és?
Es reconeguda la teva obra a Mèxic?
Les idees et vénen per si soles o treballes per buscar la inspiració?
Per què en l'exposició de "L'Espai 13" et vas basar en la vida de la teva amiga i no en la teva o d'algun altre conegut?
El vídeo també fa referència a la vida de la teva amiga? Què representa?
Quin era el propòsit de l'exposició? Per què vas decidir que es poguessin tocar les peces?
Has aconseguit el que volies que fessin els visitants en aquesta exposició?





TALLER OBJECTES DE CONVERSA - ESCOLA FREDERIC MISTRAL TÈCNIC EULÀLIA de Sarrià

Des de la Fundació Joan Miró ens van convidar a assistir a un taller anomenat Objectes de Conversa.


Es tractava d’un joc de pistes dins els espais de la Fundació. Hi vam participar alumnes del batxillerat artístic de l'Escola Ramon Berenguer IV, nosaltres, els alumnes del batxillerat artístic de l'Escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia i amb dues entitats del barri del Poble-sec (Raons Públiques i Susoespai) que no coneixíem i amb els quals no coincidiríem durant el taller.



En començar el joc, ens vam dividir en grups de tres persones, barrejant gènere i escola. Els organitzadors ens van entregar una carpeta a cada grup, on hi havia plànols del recinte i fitxes que havíem d'omplir durant l'activitat. 



El taller consistia en identificar objectes no artístics del museu amb l'ajuda del material que ens havien proporcionat, els quals havien de respondre a alguna de les següents premisses:

  • Què hi ha en el museu que ajuda a determinar l’experiència del visitant
  • Quins elements li serveixen al visitant per determinar què és i què no és art.



Un cop escollits els objectes els havíem de descriure indicant també les coordenades del lloc on es trobaven i fer una foto. Tot això en un temps determinat. En haver-se exhaurit el temps del que disposàvem, ens vam reunir a la biblioteca amb els organitzadors i la resta d'alumnes. Allà, vam escollir dos dels objectes seleccionats.


Vam omplir les fitxes amb la informació i les fotografies dels objectes i vam escriure un missatge enigmàtic dirigit als altres dos grups, que en una altra sessió, ells haurien de trobar i respondre'ns amb nous objectes, seguint el mateix procés.

En la segona sessió nosaltres vam ser els que rebíem les pistes, de manera que havíem de buscar els seus objectes. A continuació en buscàvem de nous per continuar la dinàmica.

Per concloure el taller ens van proposar de realitzar una activitat per desenvolupar a l’aula: es tractava de dissenyar un itinerari per la Fundació Miró a partir del Taller d’Objectes de Conversa. Aquesta proposta va formar part del material de treball per realitzar una vista guiada per la Fundació Joan Miró amb el nom de “Pràctiques dialògiques en el museu” que va tenir lloc el dimarts, 10 de març.




ALTAG: Creació del nom d'un grup artístic. Escola Frederic Mistral - Tècnic Eulàlia

Els alumnes de 1r de Batxillerat Artístic de l'Escola Frederic Mistral-Tèncic Eulàlia vam començar un procés en el qual escollíem un nom que ens definís com a grup artístic i que ens identifiqués a tots.

El nom que finalment vam decidir com a definitiu va ser "ALTAG", fruit d'un procés participatiu i creatiu. 




Inicialment, vam buscar paraules que ens definissin com a grup o que ens atribuïssin característiques comunes. Amb aquestes paraules que cadascú, de manera individual va aportar, vam començar un procés d'eliminació per votació. D'aquesta selecció, vam agafar 6 paraules:


- Personalitat

- Moviment

- Alternatiu

- Futur

- Experimentar

- Divesitat



A partir d’aquestes paraules vàrem escriure, individualment, definicions que presentaven els diferents punts de vista personals, definicions que explicaven com era el grup del batxillerat artístic de l’escola Frederic Mistral Tècnic Eulàlia.

Posteriorment, vam iniciar el procés de proposta de noms.
Al final, després de diverses votacions, propostes i debats van sortir 3 conceptes finalistes: UNLABLED, RGB i ANTHENTURS.

Unlabled, que derivava d'Untitled, pretenia reivindicar la idea de que no hauríem d'estar etiquetats encara que ho estiguem.

RGB tenia relació amb la llum, el moviment, la corrent alterna, la diversitat i que són els colors primaris i un mode de color digital que ens relaciona amb la generació tecnològica que vivim.





Finalment, hi havia la paraula Anthenturs que feia referència al nom grec de la deessa Atena Antheia, deessa de la saviesa i de les arts.



Per acabar, vam fer una votació final el guanyador de la qual va ser Unlabled, però com que no ens va convèncer el vam variar fins a obtenir ALTAG. ALT d'alternatius i d'antheia i TAG d'etiqueta amb anglès.